De fa uns anys venim veient, llegint i escoltant judicialitzacions d’actors polítics acompanyats d'espectacles mediàtics retransmitits i alemtats pels grans mitjans de comunicació en compte de com a processos judicials acompanyats de la presumpció d’innocència, sent rigurosos i amb la coherència i ètica que se'ls hauria de pressuposar. (Als processos judicials i al periodisme que els informa).
Aquestes acusacions judicials no són casos aïllats, no són casualitats o revenxines contra persones concretes.
Responen a una estratègia més de la pugna ideològica, estratègia amb dos fronts d’ofensiva, per una banda la batalla judicial, o LAWFARE, i per altra campanyes mediàtiques orcrestades i planificades (recordem allò de VOY CON ELLO PERÒ ES DEMASIADO BURDO, si el presentador de la TV "més progressita"). Aquests estratègia pretèn esgotar, i fer caure i vèncer als que no s’ha pogut vèncer a les urnes. Aquells actius polítics que poden ser molèstia per a l’establishment pasen a ser objectius. Infundant processos judicials que fan caure l'adversari com a tòxic sent apartat de la seva acció institucional o política inclús pels seus aliats i acompanyants.
I és aquí on voldríem centrar el debat, molts d'aquests processos judicials i pressió mediàtica acaba sent el motiu principal pel qual acabent sent apartats actius molt importants per a les polítiques de progrés arreu de l'estat espanyol. Acaben sent apartats per les mateixes estructures dels seus propis partits, donant per tant la victòria a la dreta, extrema dreta i poders fàctics com els mitjans de comunicació. Ja que és el que busquen decapitar aquells actors que els apunten i senyalen amb el dit.
Es pot permetre l'esquerra donar per perduda aquesta batalla? Ha d'acceptar i és bona estratègia apartar de les primeres línies aquells actius polítics i socials que són marcats pels mitjans i l'extrema dreta amb batalles judicials? És factible a mig i llarg termini apartar aquells que ja no sumen mediaticament degut a les batalles mediàtiques orcrestades per l’adversari? Se’ls ha de donar el plaer d’apartar aquells que l’adversari taxa i marca públicament i judicialment?
Un seguit de qüestions que sense dubte poden fer trontollar tot moviment que aixeque la veu i questione l’status quo conservador. El fet d’acceptar aquestes correccions que planteja l’adversari mitjançant campanyes mediàtiques i el lawfare és l’inici del retrocés ideològic de l’esquerra arreu de l’estat. Amb aquests moviments d’apartar a aquells que marca l’adversari s’està baixant els braços per contar amb els millors actius, s’està acceptant que aixecar massa la veu, estarà castigat amb l'enagenació mediàtica i que quan tens aquesta en contra ja no ets un actiu valuós per a la teva estructura de partit.
Si s'accepten els posicionaments d'apartar de les primeres línies estratègiques als actius més rellevants per estar marcats mediàticament amb confabulacions, fake news i bulos, s'estan acceptant unes regles del joc baix la submissió i la perdùa d’identitat contestataria de l’esquerra. Escollir quins actors polítics són més aptes, amb una ponderació de criteris on les enquestes del CIS i lo mediàtic tenen un gran pes, no és just ni òptim per als moviments de progrés. I més quan aquestes etiquetes del CIS i lo mediàtic, les marca l'adversari.
És més, és de ser un ingenu pensar que tota la estratègia que sofreixen els companys i companyes de primera fila per alçar massa la veu, no es girarà contra qualsevol altre moviment o persona que ho face. I si l’establishment no et vol, ni intenta treure`t del mig, és que no eres massa molest.
La intoxicació funciona, la trituradora funciona, també per a qui deurien ser el cercle de confiança, suport i primera línia de defensa.