Fa unes setmanes despertàvem amb una trista i impactant notícia: «Mari Claire cierra sus puertas en Vilafranca». 214 famílies d’una petita comarca natural d’entre el País Valencià i l’Aragó anaven a quedar-se sense treball; podeu imaginar l’abast de la catàstrofe? A eixa comarca hi ha poc més que alguna serrería, camps eòlics i un xicotet turisme en alça, insuficient per a alimentar tantes boques. Semblava què rere la pandèmia, on es va vore la feblesa del nostre sistema productiu basat en el turisme i el sector serveis diversificar aquest model va semblar necessari, però el turisme de «qualitat», de pizzeria que ve massificant el passeig els dos últims anys ha tornat i ja no recordem res. No tenim agricultura, no tenim pesca, no tenim indústria. Els nostres sistemes productius tradicionals i que podrien generar treball de qualitat i estable han desaparegut i ens dona igual. No recordem si va ser l’any passat o l’altre, al pregó de festes, es va fer una crida als nostres po